El terme d’Altea té una extensió aproximada de 32 Km. quadrats amb una gran varietat de relleu. Des de la platja fins a 1129 m. d’altura de la serra de Bèrnia, l’horta i els barrancs, les cales i els penya-segats, els serrals i les àmplies hortes regades… i enmig d’aquest llenç un mosaic de camins, ponts, cases, ermites i dos pobles, Altea i Altea la Vella, que en el seu creixement van generant noves tessel·les.

A més, Altea ha anat creant des de fa 400 anys diferents ravals.

La ciutat emmurallada encara conserva les seues portes d’entrada. El Portal Nou i el Portal Vell, així com el traçat dels seus carrers i les glorietes, ocupant els baluards.

Al seu al voltant el raval dels llauradors, el Fornet i en la vessant oest, el raval mariner. Després estan les Costeres que van parar a la plaça de la Creu i Bellaguarda. Tota aquesta part del poble es mostra estructurada cap a 1750.

Aleshores comença a desenvolupar-se l’eix paral·lel a la costa. L’establiment del convent franciscà (1728), la reordenació de la carretera d’Alacant a València a mitjan segle XIX i la inauguració de la línia del ferrocarril Alacant-Dénia en 1914, estructuren els actuals carrers la Mar i Comte d’Altea.

La platja on els pescadors encallaven les seves barques ja estava envoltada pel nucli urbà. La construcció del port cap a 1945 desplaça l’activitat pesquera que deixarà pas al Passeig Marítim, quan ja començava la construcció d’urbanitzacions i xalets.

Cap Negret bones mostres d’aquestes torres i cases, algunes tan sumptuosa com a Villa Gadea, però totes amb interessants elements decoratius.

Allunyada de la badia, Altea la Vella conserva l’antiga atmosfera dels seus carrers. Des del seu punt més alt on es trobava el Castellet, els carrers baixen serpentejant creant un aspecte apinyat amb l’església en el seu cim. I just darrere del poble, la Font Gran, des d’on arranca del seu assut, la séquia mare d’Altea la Vella.

A més dels dos nuclis urbans, estan totes les petites agrupacions de cases amb ermita que conformen les denominades Partides, algunes de les quals tenen més de 250 anys. No obstant això, s’han seguit construint ermites i les cases de labor s’han convertit en cases d’estiueig, que conviuen amb les noves agrupacions: les urbanitzacions residencials.