El nom d’Altea podria provindre del grec Althaia, que significa “jo guarisc”, o bé de la paraula àrab attaláya que dona lloc en valencià a la paraula Talaia. S’han trobat vestigis en el terme dels ibers i dels romans.

Durant l’última fase del domini musulmà, Altea va pertànyer a la taifa de Dénia. Va ser conquistada en 1244 per Jaume I d’Aragó, i més avant, en 1279, es va obtindre la carta pobla.

En 1705 va desembarcar en la badia d’altea l’esquadra angloholandesa que recolzava a l’Arxiduc Carles d’Àustria, encapçalada pel general valencià Joan Baptista Basset, en el marc de la guerra de Successió, la qual cosa va afavorir la presa posterior dels austriacistes de Dénia i de València. El segle XVIII va marcar un auge agrícola, pesquer, comercial i demogràfic, acabant-se el segle amb 5000 habitants.

Durant el segle XIX la vida oficial i comercial es va traslladar cap al nucli urbà pròxim al mar.

La vila d’Altea es troba situada sobre un promontori prop de la desembocadura del riu Algar, al nord de la província d’Alacant. Però existeix un altre poble denominat Altea la Vella que encara ocupa el solar de l’antiga població a escassos tres quilòmetres del nucli urbà. El seu origen es remunta al primer mil·lenni a.n.e., però també s’han trobat restes romanes i musulmanes. Les diferents civilitzacions mostren encara la seua petjada en molts racons del terme on les hortes, les séquies, els bancals d’oliveres i ametlers mantenen aquest paisatge mil·lenari.

Després de la caiguda de l’imperi romà i de la colonització musulmana i bereber de les valls de l’Algar i de Guadalest, tot el territori va anar canviant la seua ordenació, però amb la conquesta catalana en el segle XIII i el decret d’expulsió dels musulmans de 1248, la població anirà a poc a poc disminuint durant els segles següents. No obstant això, es va desenvolupar un projecte medieval de repoblació sense molt èxit denominat Bellaguarda, les restes del qual han quedat envoltats pel nucli urbà d’Altea. En el segle XVI amb el terme pràcticament desert es va projectar la construcció d’una vila fortificada de nova planta, que fixarà la seua fisonomia característica.